ENTREVISTA SEBASTIÀ OLIVER - MILANA DE L'ANY (2015)

Nom i llinatges

Sebastià Oliver Bennàsar

Malnom

No en conec cap d’especial, però els directius de Sa Milana en diuen carinyosament “el president de Sa Milana a Llevant”

Lloc de naixement:  

Físicament a Manacor, però el primer padró fou a Felanitx

Lloc de residència:

 De fadrí en una tranquil·la barriada felanitxera que es diu Son Valls, i que per les Festes de Crist Rei en el novembre (el tercer diumenge) organitzen unes concorregudes curses atlètiques.  De casat a Felanitx, i estiuejant a Portocolom, un dels nuclis costaners amb un encant especial.

 

Data de naixement:

28 de gener de 1968, el dia de Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants

Professió:

  Actualment en dedico professionalment al món del turisme, més concretament al trànsfer de luxe, un servei de qualitat que es proporciona al turista, una feina molt amena i que gaudeixo fent-la.

  Abans vaig estar quinze anys en el món de l’automoció, com a comercial, un àmbit diferent però també apassionant.

  Tot i que la meva vertadera devoció, i per tal he estudiat i preparat, és el món jurídic, i més concretament el judicial. No descarto encara en un futur no molt llunyà fer la darrera incursió laboral dins aquest terreny.

Estat civil:

 Casat amb na Bel, des de fa 18 anys. Ella també està practicant l’esport del trail-runnig, la FART de Formentera, el Trekking Camí de Cavalls, la Trail Serra de Tramuntana, també amb el club de Sa Milana. Per mi és una gran satisfacció compartir amb ella l’afecció per la muntanya.

Fills:

 Tres, na Marina i na Bel Maria, des de molt petites juguen a bàsquet amb el Club Joan Capó. I el petit de la casa Antoni-Xavier, alterna el futbol amb el CE Felanitx i alguna cursa atlètica i de muntanya, dues Ultra Kids i tres Kronojove, amb bon paper i amb els colors de Sa Milana. El nostre club tindrà continuïtat a casa.

1. Explica’ns quines són les teves aficions?

  Les meves dues grans passions, el Barça i el periodisme.

 Per influencia de la meva mare, des de petit corre sang blava i grana per les meves venes. Des de fa dotze anys estic vinculat al món penyístic, i des de fa set sóc el president de la PB Els Tamarells, que compta ara amb 910 socis, la més gran de l’Estat Espanyol fora de Catalunya. Gràcies a això he pogut conèixer i tenir contacte amb moltíssima gent, i gaudir de moments inoblidables, com viure i veure en directe com el Barça guanyava quatre finals de Champions League, París 2006, Roma 2009, Londres 2011 i Berlin 2015.

 Pel que fa al periodisme, des de jove ja he tingut els meus ídols, José Maria Garcia, Héctor del Mar, Joaquim Maria Puyal, Antoni Bassas, Alejandro Vidal, Xavi Torres, Lluís Canut, i els meus amics Alfredo Martínez, la millor veu del periodisme radiofònic amb diferència, Maties Adrover, un autèntic fenomen que si s’hagués dedicat professionalment seria dels millors de l’Estat, i Jaume Rigo, un vertader ordinador humà capaç de recopilar la dada més inversemblant del futbol regional. Quan era nin escoltava molt la ràdio esportiva, els cap de setmana el me passava a casa enlloc de sortir al carrer, era una passió escoltar els carrusels dels dissabtes i dels diumenges. Aquest fet em va fer adquirir una certa facilitat de paraula i d’expressió que crec encara conservo. He col·laborat en diferents mitjans, audiovisuals (IB3, Canal 4, TV Mallorca, Tv Felanitxera), de ràdio (Antena 3, Ultima Hora Ràdio, IB3, Santanyí Ràdio), escrits (Ultima Hora, Diari de Mallorca, Ara Balears, Mundo Deportivo, Sport, Manacor Comarcal, Setmanari Felanitx, Dies i Coses, Es Port, El Felanitxer), planes digitals (Webesport.com, Infobalear.com) etc.

2. Com et descriuries com a persona?  principals punts forts? ¿i principals defectes?

  Crec que no em toca a mi respondre aquesta pregunta, intent dur-me bé amb tothom, tenir amics per tot és una avantatge, i procuro ser el suficientment hàbil per no crear-me enemics. Si les tinc, no les conec.

  Quant a defectes, la meva dona diu que sóc molt desordenat, però dins aquest desordre inexplicablement me sé moure com a peix dins l’aigua i arribar als objectius que em proposo, malament sigui en el darrer toc de la campana.

3. Quin és el teu plat preferit i la teva beguda?

 Quan era nin era molt triat, ara pas gust de qualsevol tipus de menjar (per exemple, d’entrepans el de pitera de pollastre amb truita, formatge fus i ceba fregida; de carn, l’entrecot de vedella o les piteres de pollastre; de peix, el gall amb ceba, o un bon plat de raors i pedaços fregits. Ara on sempre me trobareu “in fraganti” és menjant peces i més peces de fruita, és una debilitat.

 De begudes, m’agrada el bon vi, de la terra sí és possible, la cervesa a l’estiu i més si és a l’estiu i rodejat d’amics, i si es tracta de fer un excés les pomadetes de gin menorquí.

4. Una cançó i un grup de música

El meu podi de temes musicals per aquest ordre: “Imagine” de John Lennon, “Boig per tu” de Sau, i “Viva la vida” de Coldplay.

Quant als grups, som un clàssic de la música en majúscules, Queen, Dire Straits i Bruce Springsteen.

5. Un viatge

 Si el viatge és amb bona companyia, qualsevol lloc m’agrada. Dels que he fet Egipte, Itàlia, el triangle Praga-Budapest-Viena, també m’ha agradat París i Londres. De l’estat em quedo amb tot el Nord, i de les Illes m’encanta Menorca, i de la meva roqueta, què dir, si la sabem cuidar, és un paradís.

 Dels viatges que voldria fer abans de marxar, els fiords noruecs i Nova York (mmmm !!).

6. D’on ve la teva afició a córrer per muntanya?

És un poc llarg de contar. Si ens remuntam a la meva experiència personal, dir que fa sis anys no practicava gens d’esport, tenia una vida quasi sedentària, no he estat mai fumador, ni tampoc gaire adicte a l’alcohol. Lo que sí m’agradava molt era menjar, de tot i molt. Fa sis anys pesava uns 25 quilos més que ara, i era impensable posar-me a fer esport una mica seriosament.

 L’única activitat que feia habitualment era un partidet de futbol-sala o futbol-7 amb els amics una vegada per setmana, però lo que passava era que lo poc que cremàvem durant el partit, llavors ho doblàvem amb el sopar que fèiem després.

  Durant l’estiu caminava bastant, em preparava per fer la marxa a Lluc des de Felanitx, coincidint quan la fan tots els pobles de la Part Forana, el segon dissabte de setembre. Durant 17 anys hi vaig anar des de Felanitx, eren 55 kms., llavors vaig entrar a formar part de l’organització, i en els tres darrers anys, vaig provar de partir cada cop de més enfora, en el 2007 de Portocolom (70 kms), en el 2008 des del far de Portocolom (72 kms.) i en el 2009 des d’Es Carritxó, s’Horta, Portocolom, Felanitx i cap a Lluc (80 kms).

  Això te una explicació per què pel 2010 teniu previst fer la caminada de 100 kms., però anava subjecta a una promesa. Un dia va venir al lloc a on treballava un atleta veterà felanitxer, Sebastià Adrover. Ha participat en diferents europeus i mundials tan en veterans com en disciplina de policies i bombers. I me va dir, tu no havies decidit de fer una caminada de 100 kms.? Es possible que si es compleix un fet. I me va comentar, idò en el mes d’abril en fan una per la Serra de Tramuntana i donen 24 hores per fer-la. Li vaig respondre, però el fet damunt el qual he fet la promesa es pot produir en el mes de maig i això és en el mes d’abril. Complir la promesa abans del fet no és molt lògic, però ... Estem parlant de la tardor del 2009.

  Aquesta insinuació de Sebastià Adrover em va picar, i vaig començar a cercar per internet. En principi hi havia un poc d’informació a un lloc web anomenat ROPITS, i llavors l’organització va crear al seu propi lloc web, vaig descobrir uns vídeos molts interessants que ja no hi són, eren del recorregut d’aquesta prova, i les anava comentant un senyor mentre filmava i corria. Veure’l corrent per amunt, filmant i parlant per jo en aquells moments era massa. Aquest senyor que les va filmar i comentar és en Toni Contestí. Lo únic que sabia d’ell que havia intentat córrer durant 24 h. damunt cinta per una causa benèfica, no en sabia res més. Per treure altres icones,  

 De Kilian Jornet, només l’havia vist en documentals per Canal 33, quan aquest oferia encara esport, i la veritat és que m’agradava sense pensar que qualque dia jo també faria curses de muntanya. De Miquel Capó, guanyador tres vegades de l’Ultra, l’havia vist també guanyant varies triatlons a Portocolom, fa uns quinze anys, quan la triatló encara no estava tampoc de moda. I de Tòfol Castanyer, fa 23 anys, havíem coincidit en la Base General Asensio fent el servei militar. Ens vèiem quasi cada dia, jo em cuidava de redactar, maquetar i imprimir les ordenances del dia del quarter, mentre ell crec que em portava la relació de guàrdies dels caps de la seva companyia. Ja destacava en atletisme, i si no mal record ja es va proclamar campió d’Espanya militar, però mai hagués imaginat que l’esport creuaria els nostres camins. Això és el coneixement que jo tenia d’aquesta gent que ara són exemples per tots nosaltres. Per altre banda, com a mallorquí hauria d’estar empegueït, però tinc de dir que abans jo no distingia cap muntanya de la Serra, només el Puig Major per a bolla, no sabia ubicar ni el Tomir, ni el Teix ni el Massanella, per exemple. No me sentia gens atret.

  Tornant al meu interès i als vídeos de Toni Contestí, vaig descobrir les classificacions del 2009, el que havia guanyat ho havia fet en 15 hores, quina barbaritat vaig pensar, veia quasi impossible aconseguir fer aquesta quantitat de kms. per muntanya. Vaig detectar que hi havia dos felanitxers, Pere Mestre i Joan Cerdà que havien participat, partia de Sant Telm, i ells es retiraren a Valldemossa i a Deià, crec. Vaig anar a veure en Joan, i com a primera impressió crec que li va semblar una animalada que jo volgués intentar fer l’Ultra Serra de Tramuntana. Me va comentar que s’havia d’estar molt preparat i que era molt complicat acabar-la, degut als talls en el control de pas.

  Sóc caparrut i no me vaig resignar, entre tant va sorgir la possibilitat de la Petit Trail, una prova més curta 53 kms. que anava de Deià a Andratx. Li vaig dir a en Joan que m’apuntava, que ho havia decidit, em va dir falten tres mesos, ja pots començar a entrenar.

  El dia 17 de gener del 2010 fou el meu primer entrenament amb en Joan, uns 15 kms. per muntanya, vaig acabar mig mort i durant una setmana no em podia moure. Però l’il.lusió va superar el cansament i vaig engrescar un grup de vuit o nou persones més perquè hi participassin i decidirem d’anar a fer entrenaments per a la Serra. El primer fou amb la meva dona, tots dos tot sols, ella tampoc en sabia res de muntanya, i en principi només hi anavem a caminar. Varem decidir de fer Deià-Valldemossa, 9 kms. L’unic material que tenia era un mapa, que no sabia manejar ni interpretar gaire be i haver vist el video de Toni Contestí, lo que ho havia d’interpretar girat ja que el vídeo era de Valldemossa a Deià. Lo que més em recordava és que sortien de l’Hotel Es Molí. Quan varem esser a Deià, i deixat el cotxe, començarem a cercar el camí, no el trobàvem per enlloc, varem fer diversos intents, sense cap èxit, més de mitja hora provant diferents camins, quan ja estavem avorrits i volíem tornar a casa, descobrirem un rètol de fusta amb lletres vermelles que posava Valldemossa-Es Teix, el cor es va eixamplar, i començarem a pujar, memoritzant el vídeo de Toni interpretat al reves. Necessitàrem tres hores bones per arribar a Valldemossa.

 A partir d’aqui ja férem entrenaments en grup, si bé també tinc de contar que un dia hi vaig anar tot sol i em vaig perdre. Volia fer Esporles-Estellencs, ja vaig començar malament perquè no trobava l’inici del camí des Correu. Ara sembla fàcil però llavors era una odissea. Vaig partir d’Esporles per la carretera, fins que llavors al costat del torrent vaig veure el distintiu. Vaig seguir per camí del Correu, no hi havia anat mai, i sabia que per desviar-me cap a s’Arboçar havia de girar cap a l’esquerra, l’errada va venir quans dos kms. abans hi vaig girar i vaig tirar per amunt, anant a parar a damunt una mola, a on no hi havia continuació ni sabia per on davallar, quan vaig tornar enrere tampoc vaig trobar el camí, estava perdut, tot i que veia els pobles (Esporles, Banyalbufar) si guaitava. Vaig decidir tirar-me per un barranc per avall que en teoria anava a parar a la carretera de Puigpunyent-Esporles, quan ja vaig ser molt avall, hi havia un bot de 50 metres, i no hi havia sortida, vaig haver de tornar a pujar, em recorda que el meu pare em va cridar i me diu: ja vens a dinar, li vaig dir no, aquí tinc un bon berenar, estic perdut. I me va demanar. I el cotxe, el cotxe és a Esporles ben aparcadet, és per jo que has de passar pena, no pel cotxe. Res que vaig divisar Sa Granja i em vaig tirar altre cop per vall, ara amb més sort, i després de sis hores donant voltes vaig arribar a Esporles.Va ser un dia trist, ja que tot i que veia els pobles, m’entrava tristor.

 En els diferents entrenaments que vàrem fer, crec que fou el darrer abans de la Petit Trail, fou el Dijous Sant, vàrem quedar amb tres amics, de fer ells Valldemossa-Estellencs, i jo Valldemossa-Andratx, ells agafaven el bus a Estellencs fins a Palma, i llavors amb el cotxe em venien a cercar a Andratx, passada la finca de Planícia ja ens varem separar quedant que ens veuríem a Andratx, jo vaig començar a trotar cap a Estellencs, i quan havia passat per davant les cases de Son Serralta hi ha una costa formigonada i baixant vaig trepitjar malament i vaig caure rodó per endavant, quedant aferrat al terra del formigó, em vaig espenyar la roba, ferides per la cara, mà, braços i cames, evidentment l’anada fins a Andratx ja va quedar cancel·lada. Els meus amics quan me varen trobar m’ajudaren a arribar fins a Estellencs, anaren a un bar per a posar gel, tenia la mà molt inflada del cop, sang pels genolls, pels braços i per la cara. Quan vaig arribar a Felanitx, vaig anar al metge i em va posar tres punts al genoll i em va dir, fes el que trobis però si aquesta prova és la setmana que ve, jo no la faria, tens unes ferides bastant profundes i pot empitjorar. Fou la meva primera caiguda.

  Jo com a caparrut, ni cas, i creuat els dits perquè les ferides es tanquessin aviat. Darrera setmana de nirvis, muntam un bus des de Felanitx que ens va acompanyar als nou participants a Deià i partim a les 5 del matí.

  En la sortida a Deià molts nirvis, vaig anar al bany, no sabia com es cordava un xip, no n’havia portat mai. Durant la prova vaig gaudir,  els meus pares i els oncles em varen seguir i tot va anar molt bé. Arribaren 104 a Andratx i vaig quedar el 57, no estava malament. Arribant em vaig emocionar, volia primer arribar, llavors si podia ser en menys de 10 hores i en vaig fer 9h35’.

El que més me va cridar l’atenció és el companyerisme i la solidaritat de tots els participants sense conéixer a ningú de res. Fou un record inesborrable i el meu inici en la muntanya.

 Després de la Petit Trail, trobava que un any era molt i seria mal de passar, en Joan me va dir que hi havia una prova en el Tomir de 44 kms. Vaig intentar engrescar novament al grup de gent que havia fet el Petit Trail, però em varen prevenir que això no era el mateix, que la del Tomir era una cursa. Total hi vaig anar tot sol. I efectivament me vaig donar compte que era un altre món i que s’havia d’estar ben preparat. Vaig fer 7 h. i mitja, acabant el cinquè dels darrers, arribant amb un company que l’any passat ens va deixar, Gabriel Català.

 Malgrat arribar dels darrers a Tomir, no em vaig donar per vençut i la tercera prova fou la Fita del Ram a Esporles, recordo que vaig arribar un poc abans d’en Roman que s’havia torçat un turmell. I a la quarta prova em vaig federar amb sa Milana d’Alaró, fou en la crono de Cas Secretari, en el mes de juny del 2010.

7. Quina és la teva ruta preferida per fer entrenaments?

  Els felanitxers no tenim la Serra a prop, però sí tenim la sort de comptar amb un espai natural privilegiat, Sant Salvador i el seu entorn, Castell de Santueri, Es Picot, el Calvari, per allà és on hi deixo les suades més importants.

8. Un indret de la Serra de Tramuntana

  N’hi ha molts, és difícil quedar-se amb un, el cim de l’Ofre ens regala les millors vistes, però em quedo amb el Barranc de Biniaraix, també m’encanten el Camí de l’Arxiduc, l’entorn d’Estellencs i Banyalbufar, la península de Formentor, la Trapa, la vall d’Orient, el Castell d’Alaró, els boscos de Lluc, la Serra tota en sí és un tresor.

9. Quin pla d’entrenament dus a terme, autònom o baix les indicacions d’algun preparador físic o entrenador?

 De quan vaig començar, abril del 2010, fins al gener del 2012 vaig anar per lliure, sortint a córrer quan em venia de gust. Llavors vaig tenir l’ocasió d’entrar en el grup d’entrenament d’Antoni Peña, el primer felanitxer olímpic, un dels millors esportistes que ha donat aquesta terra i per jo, a part de bon amic, un referent. Ell fou el primer que me va estructurar un pla d’entrenament i els resultats varen millorar notablement (varen caure la segona i la tercera Ultra). En el novembre del 2013, cercant un entrenament més personalitzat, vaig començar amb Carme Ortega, una persona que hi posa la màxima voluntat, implicació i entrega per aconseguir el millor rendiment dels seus corredors. Amb na Carme vaig aconseguir fites molt importants, quarta i cinquena Ultra, el camí de Cavalls, i rebaixant marques en totes les proves que participava. Va ser un etapa de molts bons fruits i records. Després de Camí de Cavalls 2015, vaig patir una llarga lesió que m’ha tingut mig any aturat, i vaig decidir a l’estiu estar uns mesos sense entrenador ja que no podia entrenar ni tampoc hi trobava la motivació suficient. A finals de setembre, molt poc a poc, vaig poder tornar a córrer. Ara la meva entrenadora és Magdalena Vicens, també de Felanitx, pel poc que fa que treballo amb ella puc dir que és molt metòdica, previnguda, que té grans coneixements, que en el 2016 tindrà ales de milana i que esper aconseguir uns bons resultats gràcies als seus consells, les fites que vull assolir són exigents.

10. Quina ha estat la teva millor cursa o quins millors records tens? I quina la pitjor o menys bona?

 Vàries han estat les millors, possiblement l’Ultra del 2011, arribant a la meta de Pollença amb la meva dona, ella feia el Trail. En les demés Ultras també he gaudit molt. I tinc molt bon record del Trail Menorca Costa Sud 2014 on vaig fer segon en veterans, i del Camí de Cavalls 185 kms del 2015, acabar-lo en poc més de 31 hores per jo fou una fita extraordinària que no sé si mai podré tornar a repetir. Més de 31 hores competint és una animada !

 Les de pitjor record han estat fora de l’illa, la Trail dels Fars 2015 perquè vaig caure a 10 kms de meta, i les de la Península (Vitoria-Gasteiz 2010, Jarapalos-Màlaga 2011 i Canon do Sil-Ourense 2013) perquè hi anava molt mal preparat, i vaig patir per acabar-les.

11. Quins són els teus principals reptes a nivell esportiu?

  Primer intentar recuperar-me bé de la lesió que encara tinc en els dos tendons d’Aquil·les, i a partir d’aquí pel 2016 posaria dos objectius clars. Acabar la meva sisena Ultra Serra de Tramuntana (només quatre persones tenen més finishers en aquesta prova, entre ells el meu company i amic Roman Morell, i m’agradaria continuar en aquest top-five) i, per altra, si puc tenir plaça, participar i acabar l’Ultra Trail Mont Blanc (174 kms) 2016, precisament finalitza el 28 d’agost, dia de Sant Agustí, amb festa major a Felanitx.

 Pens que aconseguir el finisher Ultra Mont Blanc deu ser el màxim com a corredor de trail-running. Esper algun dia aconseguir-ho.

12. Quants anys fa què ets milana? Què és per tu ser Milana?

  Des del mes de juny del 2010 duc ales de milana i esper que sigui per molts d’anys, no puc negar que alguns altres clubs m’han proposat canviar (no pels meus podis hehe !!, serà per altres coses), però amb Sa Milana em trob molt a gust, des del primer dia. Recordo quan vaig conèixer els primers integrants Josep Riera (al qual li demano disculpes públicament per enviar-li aquesta entrevista sis mesos després des de que la me va comanar), Miquel Guijón, Joan Adrover, Pedro Oliver, ja vaig veure que era gent diferent, feta d’una altra pasta. A partir d’aquí no m’he aturat de fer amics, si bé he de dir que en tinc molts a altres clubs, de fet en el món de les curses de muntanya és impossible no fer amics. Vull agrair a les primeres milanes felanitxeres Joan Cerdà, Pere Mestre i Tià Capó, que me varen introduir dins aquest ambient en el que crec que m’hi quedaré una bona temporada. Dins Sa Milana te fan igual de cas si fas primer o si fas darrer, tothom pesa el mateix, aquest és el seu encant.

 Seria agosarat dir que per jo ser milana és una forma d’entendre l’esport, i anant més enllà, d’entendre la vida. Sa Milana és un sentiment on s’ajunten companyonia, natura, esport, ... Hi ha res millor i més recomanable que això?

 Pens que no vaig desencaminat quan he aconsellat a molts esportistes del meu poble i de fora, al meu fill de cosi Salvador Binimelis (una de les milanes més prometedores), a la meva entrenadora Magdalena Vicens, a la meva dona i al nostre nin Antoni-Xavier. Ells també llueixen ales, volen amunt i duien ben alt i amb orgull: “Jo som de Sa Milana”.