CRÒNICA D'UN SOMNI COMPLIT. ZEGAMA, LA MARATÓ DE LES MARATONS DE MUNTANYA

Aquesta és la meva primera crònica i ja que alguns me l'heu demanada m'he posat en marxa i ha sortit això que vos deix. Esper que vos agradi i vos pugui servir.

Tot començà com un somni i de la mateixa manera va acabar. La inscripció era una lotería i la lotería me va tocar. D’entre més de 4300 bolets va tocar el meu i uns 200 més afortunats. Una oportunitat única que no podía desaprofitar. La Marató de les maratons per muntanya m'esperava. Zegama, 42km amb 5400m de desnivell.

Si hagués hagut de partir totsol ho hagués fet, però tres milanes em van voler acompanyar a viure una gran experiència esportiva. Enric, Joan i Guillem, vos ho agraeixo de tot cor. Gràcies pel vostre suport i companyia.

23.05.14 - Arribàrem a terres basques el divendres horabaixa i ens dirigirem al petit poble de Antzuola. Ens hospedàrem a la Casa Rural de Ibarre on no ens poguerem rebre millor. Antzuola està a 45 minuts de l’aeroport de Bilbao i a 30 de Zegama, o sigui que en una bona situació. El vespre baixarem fins a Bergara (10 minuts) a fer quatre pintxos i dues canyes… jejee.

24.05.14 – El dissabte mos aixecàrem prestet. En Guillem i n’Enric volien fer un poc d’entrenament per un trocet de la marató, així que partírem cap a Zegama. Arribam a la placeta per fer un voltiu abans, hi havia 4 persones enmig de la plaça i un poc més lluny, just davall un hostal que hi ha aferrat a la placeta en el que sempre s’hi hospeda en Kilian, hi havia dus persones més. Sí!!! Era ell!! Mos va venir tant de nou que entre els dubtes de si ho era o no (ara duu barbeta) i pensar si havíem d’anar a cercar la bandera….se’ns va escapar, tant ell com ella, n’Emilie. En cosa de segons van partir a fer un “petit entreno” el dia abans de la Marató. Ens va fugir de les mans una foto única, llàstima.

Seguirem amb el nostre itinerari. Agafàrem el cotxe i deixarem a n’Enric i a n’en Guillem en el primer avituallament de la Marató, km7. En Joan i jo partírem en dirección Santo Espíritu (km21) per trovar-mos amb ells dues hores més tard. Mentres caminàvem per la cova de San Adrián. Allà i Santo Espíritu passava molta gent caminant i corrent. Arribàren en Guillem i n’Enric i just quan partíem ens trobam amb en Toni Roldan i n’Eva Moreda que també feien un petit reconeixement corrent. La resta del dia va ser per noltros: un bon dinar, un a dutxa i a sopar mentra veiem la Final de la Champions….volia anar-me’n a dormir prestet, però entre una cosa i l’atra, preparant coses per l’endemà,… van ser quasi les dotze de la nit.

25.05.14 – El gran dia ha arribat! A les 6.00h mos aixecam, dutxa, i a berenar!! A les 8 arribam a Zegama. Tot preparat. Els meus tres “supporters” parteixen amb el cotxe per amunt. Ens veurem a Santo Espíritu. Comencen a sortir corredors de per tot. Pas per cambra de sortida i faig un poc d’escalfament amb en Toni Roldan. La música ara sona molt fort, 500 corredors preparats, l’emoció i els nirvis s’apoderen de jo,…. 5, 4, 3, 2, 1… Aupa Zegama!! Aupa Joseba!! Fora nirvis!!

Vaig voler sortir enrera però quan he vist els vídeos me n’adon que estic més enrera del que pensava. Fins al 1r avituallament Otzaurte (km 7) ja he anat adelantant a corredors. Així i tot, després he vist que vaig passar el 366!

Els primers 17km es fan llarguets fins que pujam l’Aratz (1443m). La baixada asequible en dirección a San Adrián i Santo Espíritu on m’esperaven el “supporters”. El temps era aproximat al que pensava, 10 minuts amunt. Vaig pujar el Santo Espíritu amb les ales del públic i vaig seguir pujant en dirección a l’Aizkorri (1523m). Entre la boira, no podia veure el cim, la pujada es feia interminable i quan arrib als darrers 200m me trob una gentada animant com mai, picarols, claxons, crits, toquets a l’esquena, “oso ondo”, …quina flipada! Sense adonar-me’n som a dalt. “Ja està!!! Se m’ha fet curt!!! En vull més!! “. No passis pena Josep, encara ets a la meitat. Te queda pujar l’Aitxuri (1551m), fer una baixada de forta pendent, sense cap roca, d’herbeta i fang, de cul, forçant els genolls, com esquiant…. Després el cim de l’Andraitz (1432m) i per “acabar” 10 km de baixada interminable amb dos pams de fang que no et beneficien gens. Quan quedaven 7km em vaig quedar sense menjar sòlid i tots els avituallaments eren liquids, vaig tenir el meva baixada de forces però el cap va poder més i estava en les meves mans baixar les 6 hores. Segurament no tornaria mai a Zegama per tant era o ara o mai. Vaig estrenya els punys, a moments tancava els ulls i em vaig deixar emportar per la sort de posar el peu en eun lloc pla entre els fanguims que hi havia.

Quedava molt poc, ja veía el campanar, però el camí s’allunyava del poble…batua…encara no ho aconseguiré!!. Va ser baixar una rampa que ja havia fet el dia abans caminant i vaig poder respirar tranquil. Entrava en el poble, els meus “supporters” m’esperaven amb la bandera. L’agaf amb una rialle ben ample i enfil el camí que em mostren les valles i el públic fins a l’arribada.