Dissertacions d'un corredor per muntanya

Després d'un parell d'anys de córrer per les muntanyes de Mallorca i sempre des del punt de vista d'un estudiós del comportament humà dels mallorquins i altres usuaris dels caminois de les muntanyes de l'illa, he arribat a un parell de conclusions que m'agradaria compartir amb qui tengui un parell de minuts per llegir aquesta reflexió d'un humil observador.

Em referesc a la salutació que es fa amb la gent amb qui ens topam quan feim allò que ens agrada. Si tots dos som mallorquins, amb un "bon dia" quedam la mar de bé i no lesionam l'herència cultural del nostre poble. També podríem dir un "com anam", però els més arrelats recorren a l'àbilidosa herència dels grans glosadors, els quals són capaços de fer una petita rima i treure un somriure a la persona amb qui un es topa; tampoc és necessari fer un poema per no ferir la nostra cultura: amb una broma que tendesqui a l'exageració o a la ironia, també va bé (exemple: una capamunta, amb una velocitat mínima, la salutació consitiria amb un comentari de l'estil "alerta que vol!/ amples, que faig una viada!").
Si l'altra persona és evidentment de fora (tot i que recorri al tòpic no voldria caure en l'ofensa), em referesc a l'estranger (ros, de color vermell per l'esforç, amb roba molt més bona que el seu estat de forma i pels camins més inesperats que et pots imaginar, pareixen acabats de sortir de l'OVNI). En aquest cas, trob que tots els mallorquins hem de fer pedagogia de la nostra cultura: els hem d'ensenyar que aquí deim "Bon dia"/"com anam" i que -fins i tot- feim bromes quan correm o caminam per la muntanya. Però -i atenció: procurar no recórrer mai al castellà, i m'explicaré.

Fins ara, ja sigui per qüestions polítiques o per ignorància, hem deixat perdre el nostre patrimoni; com que la majoria de nosaltres no tenim doblers per comprar les extensions de terres de la Serra de Tramuntana, una cosa que podríem fer és no deixar perdre el nostre patrimoni cultural. Part del patrimoni que hem mantingut és la llengua, cosa que moltes altres cultures no ho poden dir (recordem el dàlmata [Croàcia], totalment extingit [grans muntanyes, altament recomanable], més a prop hi ha l'aragonès i el lleonès, tenen els dies comptats). Però nosaltres, gaudim de bona salut, podríem estar millor, però jo n'estic molt content i orgullós.

Per no avorrir els lectors, acabaré aquesta primera dissertació desitjant un bon dia a tothom, que els mallorquins deim "bon dia" tot lo dia i "bon vespre" quan es pon el sol (i bona nit si et colgues!).
Salut i bons entrenaments!